Erica multiflora (petorrera, bruc d’hivern, ciprell, xiprell)

 

Aquesta serà la meua primera contribució a la web del Centre Excursionista Amics de les Muntanyes (CEAM), en aquesta nova secció que hem denominat “Etnobotánica”. I vull que la primera planta de la qual parlem siga una habitual dels nostres boscos mediterranis i de la qual destaque la delicada bellesa de les seues flors.

El nom científic de la planta és “Erica multifora”. Pertany a la família de les Ericáceas, que integra unes 2.500 espècies, amb distribució àmplia per les regions temperades amb substrat àcid de tot el món.

El seu hàbitat són els matolls i pinedes sobre sòls carbonatats, en llocs secs i assolellats.

És un arbust erecte molt ramificat que pot aconseguir fins a 2 m d’altura. Les fulles són de color verd fosc. És fàcil identificar-la per les seues flors rosades, dolçament perfumades, totes agrupades en la part final de les branques i que s’obrin a la fi de l’estiu i durant la tardor i hivern,. Com tots els brucs, té les fulles xicotetes agrupades en tres.

La seua fusta s’ha utilitzat en la construcció de mobiliari i eines. Esta planta és en companyia del romer, l’argelaga i la ramulla de pi el combustible tradicional per excel.léncia dels forns de coure pa.

A continuació, extracte algunes dades sobre el seu ús medicinal, que es poden ampliar en la web de l’Herbari Virtual de Banyeres de Mariola.

La part utilitzada per a usos medicinals són les flors, que es recol·lecten en començar la floració. Se li atribueixen propietats diürètiques, antisèptiques i sedants de les vies urinàries. Estimula la producció d’orina i desinfecta els renyons.

S’aconsella en infeccions, càlculs, arenes renals, cistitis, pielonefritis, leucorrea, reumatismes, gota, icterícia, disquinesias biliars, colibacilosis i diarrea.

La manera d’utilitzar-la pot ser per cocció, banys, cataplasma, oli, infusió, extracte sec o extracte fluid.

Segons Joan Pellicer, és habitual usar aquesta planta contra picades verinoses. Per exemple, a Alcalá de la Jovada diuen que un punxó fet d’una de les seues branques és usat pels pastors o els caçadors per a foradar la picada del sacre o de l’alacràn a la cabra o el gos, perquè “sue el verí”, i es cure.

 

“La va portar fora de la ciutat i allà es va parar. Era un capvespre assolellat, i un núvol de mosquits sargien contínuament l’aire prop d’on eren. Regnava la tranquil·litat, la quietud dels pins i el bruc …” (Vladimir Nabokov, Riure en la foscor).

 

[Totes les fotografies són de la col·lecció de José Vicente Verdú Gisbert (Basseta)]