Seccions

Hi ha un refrany que diu “Gener, bon mes per al carboner” o “Al gener encén l’àvia el braser”, i avui parlarem del llentiscle, una de les millors llenyes combustibles pel seu foc lent i viu (el seu carbó és conegut com “cisco” o “picón”). Es tracta d’un arbust que viu en boscos aclarits principalment alzinars i en vessants rocosos amb matoll de tota l’àrea mediterrània, encara que és sensible al fred (per exemple, és poc freqüent en la Foia de Castalla, però ho trobem fàcilment per l’Orxa, La Torre de les Maçanes o el Pantà de Tibi).

Les branques tenen una escorça color marró vermellós, de fulles dures de color verd fosc. Les seues flors són molt xicotetes, de color groguenc a roig fosc, formant atapeïts grups. Floreix de març a maig i dóna els fruits a la tardor. Els peus femenins presenten un fruit molt aromàtic, com la resta de la planta, el seu color roig que després passa a negre, de 3-4 mm de diàmetre. El seu sabor és aspre però no desagradable. Presenten a voltes unes deformacions globoses, d’un roig intens, les ganyes, degudes a l’insecte Aploneura lentisci, pugó que pica a la planta per a introduir els seus ous, obligant a la planta a reaccionar defensivament formant aquestes ganyes.

Aquesta planta ha patit una important regressió en tota la Península, deguda al pasturatge i a l’activitat humana (té una fusta de bona qualitat per a l’ebenisteria).

La seua arrel, tija, fulles, flors i fruits té propietats medicinals, com a aperitiu, cicatritzant, antiinflamatori, expectorant i analgèsic. Està indicat per a la inapetència, indigestió, afeccions pulmonars, catarros, diarrea, gota, nafres bucals, gingivitis, faringitis, … Per la capacitat dels tanins per a inhibir l’absorció del ferro, no hauria d’utilitzar-se amb persones que pateixen anèmia.

Fent incisions en el tronc s’obté el màstic, que és la resina de la planta, d’olor suau i perfumat i sabor lleugerament amarg, s’usa com a goma de mastegar per a enfortir les dents i les genives i en odontologia per a la preparació de ciments dentaris. També s’usa para aromatitzar licors. En alguns pobles de Múrcia arrepleguen els brots tendres d’aquest arbust per a coure’ls i amb aqueixa aigua fan esbandides de boca per a calmar el mal de queixal.

Al Marroc s’arrepleguen també les llàgrimes de llentiscle i es venen en els mercats per a aromatitzar la boca, fortificar les genives i com a reconfortants del cor. El vi de llentiscle s’elabora des dels més remots temps i el propi Dioscórides va deixar constància de la seua recepta en el segle I.

“És la mata per antonomásia del territori, com l’alfals és l’herba.
Mata és un vell mot d’ origen incert, comú a les tres llengües romániques de la Península, la llengua d’oc i el sard, diu Coromines. En el migjom italiá apareix aquestaparaula amb el sentit de ram, manat o feix i colla de gent o de bésties, i en hispanorománic també pot tenir el significat de conjunt d’arbres o arbustos. Per tot aixó és probable que vinga del llatí tardà Matta, que es creu d’origen semític i significa “estora”, des d’on clapa de plantes que cobreix certa extensió de terreny”

(Joan Pellicer, Recerques Etnobotániques al Territori Diánic o Comarques Centráls Valencianes)

[Totes les fotografies són de la col·lecció de José Vicente Verdú Gisbert (Basseta)]

Please follow and like us: