Prunus dulcis (amerler, ametller, ametler)

Crec que hi haurà poques plantes a les quals els iberuts li tinguem tant afecte com a l’ametler, que arriba puntual a la seua cita amb la primavera. Des de nostra més tendra infància hem vist florir aquests arbres en els nostres camps i hem degustat el seu fruit, tant quan estan verds com quan maduren.

L’ametler té el seu origen en les regions muntanyenques d’Àsia Central i es conrea a Espanya des de fa més de 2.000 anys, probablement introduït pels fenicis i posteriorment propagat pels romans, ja que tots dos ho van fer motiu de comerç.

És un arbre caducifoli de la família de les rosàcies. Aquesta espècie pertany al subgènere Amygdalus del gènere Prunus. Pot aconseguir de 3 a 5 m d’altura. De tija llisa, verda i a voltes groc quan és jove, pansa a ser esquerdat, amb escames, i grisenc quan és adult.

Són de fulla caduca, les fulles són simples, lanceolades, llargues, estretes i punxegudes i color verd intens.

Però el que més crida la nostra atenció són les seues flors, que apareixen en solitari o formant grups de 2 o 4, amb cinc sèpals i cinc pètals, amb una gamma de colors que va des del blanc al rosat.

Al cap d’un parell de mesos, si les gelades no han fet mossa en ells, els fruits verds tenen la grandària perfecta per a menjar-los. Segur que molts lectors recordaran haver pujat als arbres aliens i furtar aquests saborosos menges.

Als 5 o 6 mesos, aquests fruits hauran madurat totalment, el mesocarpi s’haurà ressecat i obert, deixant a l’aire l’endocarpi lignificad (endurit).

Les ametles tenen molt oli i són molt nutritives (ens aporten minerals essencials i vitamines), la qual cosa les converteix en un aliment de gran importància. No té lactosa ni colesterol i es pot menjar crua, fregida, torrada, garrapinyada, …formant part de gran quantitat de dolços, encara que l’estel siga el torró.

La llet d’ametles és una antiga beguda usada des de segles arrere com a substitutiva de la llet animal. En llatí es denominava “amigdalate” (ametla i llet).

La varietat amarga (amara) conté una substància que produeix àcid cianhídric i és capaç de provocar greus intoxicacions, fins i tot la mort.

Segons la tradició jueva, és per la base d’un ametler (llum) que es penetra en la ciutat misteriosa de Llum, la qual és una estada d’immortalitat. És al mateix temps el nom de la ciutat prop de la qual Jacob va tenir la seua visió, i que va cridar Beith-el, o Casa de Déu. Que s’establisca relació entre l’ametler i la noció d’immortalitat s’explica ací també pel simbolisme de l’ametla (cridada igualment llum).

Relacionada amb l’ametler existeix una llegenda que narra el que va fer Abderramán III (Abd al-Rahman III, al-Nasir) per a acabar amb la tristesa de la seua estimada Azahara.

Ai! no t’he vist, ametller,
el de la bella florida
damunt el camp hivernal
ungit de ta pluja fina.
Ai, no t’he vist, ametller,
missatger de l’alegría,
i m’ets un somni tan dolç
dins de la tarda tan grisa !…

(Joan Maragall, “L’ametller”)