Taxus baccata (teix)
No existeix arbre més màgic i meravellós que el teix (Taxus baccata), el vell temple vegetal dels nostres avantpassats prehistòrics, el més antic d’Europa. Es tracta d’una espècie que representa una autèntica relíquia d’un passat de clima més humit i fred que l’actual. Malgrat que amb prou faenes tenim exemplars, el teix ens resulta especialment venerable als iberuts atès que una de les nostres muntanyes emblemàtiques porta com a nom “Teixereta”.
De creixement lent, és un dels arbres mes longeus i antigament era un arbre sagrat, símbol de la vida eterna, de la nostra lluita impossible per transcendir. Es coneix un exemplar amb 5.000 anys de vida. És l’arbre dels cementeris a Gran Bretanya.
Aquest arbre té l’escorça marró vermellosa i prima. Les seues fulles són perennes, suaus i flexibles de color verd fosc, alineades en dues files al llarg de les rametes. Les seues flors són unisexuals i es disposen en arbres diferents (és a dir, hi ha arbres masculins i arbres femenins), florint a la primavera. Les dures llavors tenen una coberta carnosa de color roig que sembla un fruit. Pot aconseguir els 15 m d’altura.
No obstant açò, cal anar amb compte doncs conté un principi actiu tòxic (*taxina, un alcaloide amb efectes fulminants) que està present en totes les parts de l’arbre a excepció de la polpa del fruit, i pot causar la mort per la seua acció paralitzant del cor. De fet, amb el suc de les fulles s’enverinaven fletxes en l’antiguitat i es considerava perillós fins i tot dormir o asseure’s sota un teix.
La seua forta i duradora fusta és molt resistent a la intempèrie, per la qual cosa s’ha utilitzat des d’antic per a la construcció de voltes i bótes. Per la seua flexibilitat s’ha utilitzat també per a fabricar arcs. Actualment s’empra molt en jardineria, per a formar tanques i escultures vegetals. El laberint del Jardí de Santos, a Penàguila, es va restaurar fa uns anys amb teixos.
Es distribueix per tota Europa, preferentment en les regions de clima humit; també per l’oest d’Àsia i les muntanyes nord-africanes del Rif i l’Atles. Solament falta en l’ambient mediterrani més sec i en les regions boreals. La major teixera europea s’amaga en una recòndita serra de l’orient asturià, en el Sueve, molt prop de Ribadesella, que en 2008 va ser declarada espai protegit. Un cas remarcable són els preciosos teixos del Carrascar de la Font Roja, que sumaran prop del centenar, amb el mil·lenari exemplar del Mas del Serrallo.
“Els llargs camináis que petjava no semblaven acabar-se. Travessava deliciosíssims parquets d’arbres d’adomament, com til.leres, faigs, teixeres, xiprers, pinastres sucosos, pinatells vers, ginebres tendres, tots ells enredáis de verdíssimes i tentaculars mates de lligabosc… Alió era talment un paradís…” (Enríc Valor. L’Hort Encantat. Esclafamuntanyes).
[Totes les fotografies són de la col·lecció de José Vicente Verdú Gisbert (Basseta)]
Galería
