La mel

 

Recorde que el meu avi tenia ruscs i que portava els rudimentaris bresqus a casa, els llevava la capa superficial de cera i els posava a escórrer sobre un llibrell de fang. Lentament, gota a gota, un or líquid cristal·lí anava desprenent-se en fins fils. La temptació de passar el dit i xuclar aquell manjar era irrestible i mai oblidaré l’extraordinari saber d’aquella mel de romaní.

Molt temps després vaig descobrir que des de les albors de la humanitat, la mel ha sigut un dels recursos naturals més benvolguts per l’ésser humà, que l’ha usat per a menjar o per a guarir ferides. Aquesta pintura rupestre té més de 8.000 anys i està en les coves d’Aranya (València). Mostra a un humà penjat d’unes lianes ficant la mà en un panal per a recol·lectar mel d’abelles silvestres.

En una tableta d’argila de Nippur, el centre religiós dels sumeris en la Vall de l’Eufrates, que data aproximadament de l’any 2.000 a. de C., hi ha una recepta escrita. És un remei per a tractar ferides i diu: “Moldre fins que es torne pols arena de riu (falten paraules) i pastar després amb aigua i mel i que oli pur i oli de cedre calent s’estenguen sobre açò”.

El gran guerrer cartaginés Aníbal li va donar al seu exèrcit mel i vinagre quan van creuar els Alps en elefants per a lluitar contra Roma.

La responsable d’aquest prodigi natural és l’espècie denominada Apis mellifera (abella de la mel), que s’alimenta del nèctar i el pol·len de les flors. Originària d’Àfrica, està distribuïda per Europa, Àsia, Amèrica i Oceania. Cada rusc té una reina que és l’única abella que posa ous (fins a 2.000 en un dia de primavera), mentre la resta treballa conjuntament per a mantenir a tota la colònia.

La mel d’abella és un líquid viscós i dens que destaca pel seu fort sabor dolç. Tot aquest procés és un màgic camí que parteix des de les flors, el nèctar de les quals és recol·lectat per les abelles a través de les seues llengües. Aquest nèctar es transporta a l’interior dels seus estómacs on comencen el procés de transformació. Ja en el rusc, el nèctar passarà per les boques de diverses abelles obreres, que aniran modificant les seues propietats.

Per què motius aqueix líquid viscós i daurat s’ha convertit en un autèntic tresor gastronòmic? La resposta es troba en la seua composició química. La quantitat de minerals presents en la mel natural és elevada. Consumir mel és una fantàstica forma d’ingerir calci, potassi, sodi, manganesa, magnesi, coure, fòsfor o zinc, sense oblidar, la importància que té en l’organisme les vitamines A, B i C.

La mel com a aliment es conserva perfectament amb el pas del temps. El seu pH àcid i el seu alt contingut en sucres prevenen la formació de microorganismes que desbaraten les seues propietats i qualitat. El magatzematge ha de realitzar-se en tarros o pots hermètics i no haver d’incidir-los la llum natural.