Macrochloa tenacissima (espart, tocha)

 

Aquests dies passats se celebrava una nova Fira del Herbero al Jardí Botànic de l’Estació Biològica de Torretes i es va disposar d’un espai per a reunir els afeccionats a treballar l’espart. Vaig pensar que era un bon moment per a parlar d’aquesta humil planta, tan abundant en les nostres serres i que tants beneficis ens ha aportat durant segles.

Amb el nom d’espart es coneixen popularment tant l’espart pròpiament dit, o atocha (també denominada Stipa tenacissima), com l’espart bast o espart d’Aragó o albardín (Lygeum spartum), formant part tots dos de la vegetació característica dels ambients esteparis ibèrics, estenent-se per les zones més àrides de la Península Ibèrica i pel Magrib.

Aquesta planta es desenvolupa en condicions de sequedat i aridesa, formant grans extensions anomenades espartars. Aquests ecosistemes han sigut manejats i gestionats des de fa milers d’anys per l’ésser humà, de manera que part dels espartars actuals procedeixen de plantacions.

Existeix constància de l’ús de l’espart fa més de 6.000 anys, encara que les tècniques de treball han variat poc. Segons Plinio i altres historiadors romans, aquests van començar a utilitzar l’espart després de les Guerres Púnicas. L’espart s’usa en cordelería, teixits tipus pana, estopas per a escaioles, xerojardinería i artesanies, especialment cistelleria.

Menys conegut és el seu ús per a per a la producció de papers fins d’impressió per la seua suavitat i elasticitat. Val la pena conéixer la història de l’empresari anglés William Mac Murray, fabricant de paper per a periòdics a partir de l’espart importat del sud-est español.

El espart es treballa en cistelleria en diverses tècniques, majoritàriament es fan trenats (“pleita” o “llanda”) amb els quals es cusen cistells, sàrries, aguaderas, estores, baleos, garrafes folrades, …

A Onil existeix el costum de recollir tocha i formar uns manolls anomenats “fatxos”, als quals en la Nit de Nadal se’ls cala foc i li’ls fa girar en les calles.

El declivi de l’espart va arribar a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, moment en el qual l’aparició dels plàstics i la importació d’altres fibres va suposar la caiguda en picat de l’explotació de l’espart.

S’han documentat multitud d’aplicacions medicinals de l’espart com a remei contra el mal de queixals o contra la inflamació d’orina.

Joan Pellicer, en “Recerques etnobotàniques al territori diànic o comarques centrals valencianes”, recull una curiosa aplicació: “Per a les berrugues es fa una treneta o rutllaneta de nou voltes amb nou asparts crus o verts i es colga en algún lloc de la casa de qui té les berrugues, com pot ser el fem del corral. Quan va desfent-se o podrint-se Taspart, van caent les berrugues ( Castells de Castells)”.

“Els homes comengaren la faena. Les cavalleries foren protegióles amb flassades per evitar la gelor de la cárrega. Uns arguenells de fusta i espart acollien els cabassos plens de neu sobre els lloms deis animals”.

(Pepa Guardiola. Collidors de Neu)