Arbutus unedo L. (arboç, arbocer, alborçó)

 

L’arboç és un arbust o arbret de fulla perenne que, entre altres plantes, destaca pel seu verdor brillant i lluminós. Les fulles, alternes, són molt semblades a les del llorer, de les quals es distingeix per presentar el marge finament serrat i per mancar d’aroma.

Segons la mitologia grega, per a complir el penúltim dels seus dotze treballs, Hèrcules va llançar al gegant Gerión una fletxa enverinada amb la sang de Hirta, travessant-li els tres cors. Va caure al sòl i de la seua sang va nàixer un arboç que donava fruites sense os en l’època en què ixen les Plèiades.

Entre els romans era un arbre sagrat, dedicat a la nimfa Cardea o Carna, amant de Jano Brifonte, la qual protegia el llindar de la casa espantant espantava a les bruixes amb una vareta feta amb una rameta d’arboç.

Absent en les comarques de clima més continental ja que és sensible a les gelades severes i a la calor extrema, apareix de forma aïllada en ombries i llocs frescos i protegits de les serres llevantines.

A l’hivern floreix, cobrint-se de manollets de xicotetes flors blanques que recorden a una diminuta orsa o pitxer invertit. Els fruits, redons i berrugosos, els coneguts arboços, van creixent lentament fins a madurar completament a la fi de la tardor i començaments de l’hivern, coincidint amb la següent floració. Inicialment grocs, en madurar cobren colors vermellosos, convivint durant la fructificació fruits de tots dos colors sobre la planta, que adquireix un aspecte molt cridaner.

Són fruits climatèrics, és a dir, poden acabar de madurar una vegada recol·lectats, per la qual cosa poden arreplegar-se abans de la maduració, completant-se aquesta ja recol·lectats. Amb un alt contingut en vitamina C, són fruits comestibles, directament crus o transformats en riques melmelades. En alguns llocs s’elabora un licor d’arboç, macerant els fruits en aiguardent.

El nom de “unedo” procedeix del verb llatí “edo” (menjar) i del numeral “unus” (un solament) i significa “menjar solament un”, per la fama que tenen els fruits d’emborratxar, ja que contenen etanol i un alcaloide tòxic, l’arbutina.

La seua fusta, de densitat molt alta, pot aprofitar-se per a ebenisteria (els grecs clàssics feien flautes amb ella) i per a altres usos menys nobles, com a llenya i carbó; les seues fulles i escorça són adobadors i  astringents. Les seues llavors eren utilitzades per a atraure als ocells a l’hivern.

Tant les fulles com els fruits poden utilitzar-se terapèuticament. Està documentat el seu ús com a planta medicinal amb múltiples aplicacions: les fulles recol·lectades a l’estiu i cuites, o la cocció de la seua escorça, així com la seua mel, tenen acció antisèptica de les vies urinàries; la cocció de l’arrel s’empra per a tractar infeccions vaginals en les Muntanyes de Toledo.

També s’usa contra còlics nefrítics, com diurética i antisèptica; per a “netejar l’orina”, i contra inflamacions cròniques de pròstata. La cocció de les seues fulles s’usa per als refredats  i contra la ronquera; també com antiasmàtic, descongestionant de les vies respiratòries altes i per a combatre la tos.

“…si fores la meua muller, no et podrien faltar les castanyes

ni les cireres d ’arboç: tots els arbres tindrás per servirte’n”.

(Cant de Polifem, acompanyat del seu flabiol format de cent canyes unides, a la filia de la blavosa Doris, la nereida Galatea, més blanca que els rams nevats d’olivella)