Diplotaxis erucoides (ravenissa blanca, ravenell, citró, eruga silvestre, ruca)

 

Cinc dones, habilment ben acotades entre solc i solc, maldaven amb les aixadelles per extirpar la cugula i els citrons i les incipients corretjoles que creixien per onsevol.
(Enric Valor, “L’Ambició d’Aleix”)

Amb les pluges d’hivern els camps del nostre entorn es cobreixen d’un mantell blanc, com si estigueren nevats, però són les flors blanques del citró (Diplotaxis erucoides) les causants d’aquesta il·lusió òptica. Sovint coexisteix amb el boixac de camps (Calendula arvensis) de flors taronges.

El citró és una planta anual, que pot tenir entre 10 a 50 cm d’altura, amb una tija recta i prim, amb fulles dentades, de les flors blanques o amb algunes vetes violetes que disposen els seus quatre pètals en creu. Floreix de gener a octubre, encara que li la pot trobar tot l’any.

Li la considera una mala herba en els camps d’ametlers, doncs es tracta d’una planta molt mel·lífera, el pol·len de la qual atrau tant a les abelles que aquestes deixen de pol·linitzar les flors dels ametlers, amb la consegüent minva de rendiment.

Diplotaxis erucoides (Citró, Rabaniza)

De la meua infància recorde que era una herba molt apreciada per a alimentar als conills i les gallines que criàvem a casa. Anava amb la meua àvia o amb el meu pare a l’horta i, aprofitant que la terra estava humida, arrancàvem amb facilitat les tiges. També es podia fer amb la terra seca, però costava una mica més.

Aquestes herbes es deixaven assecar un parell de dies al sol, que les deixava ablanides i era llavors quan es podien donar de menjar als animals (el meu pare deia que si se’ls donaven recentment arrancades podien fer-los emmalaltir).

Té propietats estimulants, diürètiques, expectorants, antibacterianes i antiescorbútiques. Està indicada per a les afonies, faringitis, amigdalitis, bronquitis i asma.

No obstant açò, les fulles del citró també poden ser usades per a aliment humà, doncs tenen bastants principis actius i vitamines. Per a açò cal aprofitar els brots tendres de la planta, abans que cresca. Tenen un sabor picant, similar a la ruca (amb la qual està emparentada) i es poden usar en amanida combinades amb altres herbes més suaus.

Últimament se l’anomena “wasabi mediterrani”, com explica el següent vídeo del cuiner alacantí David Ariza, parlant del valor gastronòmic d’aquesta senzilla planta.