Prunus dulcis (amerler)

 

Diuen que durant una migdiada el Déu Zeus va deixar escapar unes gotes d’esperma que van caure a la terra i van donar vida a un ser hermafrodita anomenat Agdistis. Anys més tard Dionisio li talla els seus genitals i aquests en caure a terra es van convertir en un plançó d’arbre d’Ametler. Aquest arbre no va florir, però va donar un fruit que va fecundar a Sangarios, la Filla del Déu Rio. Des de llavors es creu que les ametles tenen poders per a procrear.

El ametler és un dels principals arbres cultivats amb finalitats comercials en el litoral mediterrani. La seua floració és una de les més admirades i, depenent de les varietats, pot començar al gener (floració primerenca); al febrer (floració mitjana); entre febrer i març (floració tardana) i al març (floració extra tardana).

L’ametler no és una espècie autòctona. La seua àrea natural està en el centre i sud-oest d’Àsia, i en el nord d’Àfrica. Però en la Península és una planta introduïda des de fa més de 2.000 anys, probablement pels fenicis; i àmpliament distribuïda pels romanos.

El ametler necessita poques hores de fred (menys de 400), per la qual cosa prompte les acumula i floreix molt primerencament, abans de l’arribada de la primavera. Per això el seu cultiu amb finalitats comercials ha estat restringit tradicionalment a les zones lliures de gelades o amb un perill de gelades reduït.

 

A i ! no t ’he vist, ametller,

el de la bella florida

damunt el camp hivernal

ungit de ta pluja fina.

Ai, no t’he vist, ametller,

missatger de Valegría,

i m ’ets un somni tan dolq

dins de la tarda tan grisa !…

(Francesc Martínez Miret)

 

Es cultiven més de cent varietats a causa de la gran riquesa genètica, però existeixen tres tipus comercials definits i botánicamente pures, que són Marcona, Llargueta i Planeta.

Les flors de l’ametler no es pol·linitzen amb el pol·len de flors de la seua varietat, sinó que necessiten pol·len de varietats diferents, que siguen compatibles i que cresquen en la seua proximitat, la qual cosa fa que resulte indispensable la pol·linització creuada per a produir una cosecha.

La ametla es consumeix crua, torrada, salada o fumada. S’utilitza com a complement en gastronomia (guisats o ensalades) i molt especialment en rebosteria, una herència de la cultura àrab que ha portat a elaborar pastissos, torrons, polvorons, massapans i altres dolços a base d’ametla.

És molt benvolgut també l’oli que s’extrau de les ametles per al seu ús en cosmètica. També ho és la llet d’ametles, semblant a la de l’orxata, que s’extrau al triturarlas.

La coberta verd de la llavor s’utilitza per a farratge i la seua corfa com a combustible. A més, la seua fusta vermellosa és molt apreciada en ebenisteria, per ser molt dura i no clivellar-se amb facilitat (“Assot de menler per a fer el piló doneu camissers”).

En Riópar, les seues fulles cuites s’utilitzaven per a expulsar cucs.

“La flor de l’Ametler està vestida de blanc, amb mantells teixits pels dos mesos freds. És un explorador o un avançat, escalant les elevacions del terreny o un capità les tropes del qual són les diferents classes de flors”

(Poema andalusí del segle XI).